Vaig a entrar com sempre a la cafeteria amb una cara malhumorada. Lentament i com si no fos esclau del temps, vaig demanar un cafè. Amb pessimisme, vaig començar a pensar. Uns minuts més tard, vaig treure una llibreta i vaig començar a escriure sobre la semblança que hi ha entre el cafè i la meva vida. I és que sóc un poeta.
Els poetes no estimen les flors, les omplen de glòria. Les vanagloriegen, les abracen amb la seva ànima. Pels poetes no hi ha cosa més maca que la simplicitat i la complexitat alhora.
Si hi ha una cosa que cridi la atenció a un poeta de vocació, escriurà sobre ella instantàniament. Els poetes no són esclaus del temps, sinó del món en general. Tenen un caràcter difícil, complicat, d’artistes rebels i no compresos per la societat i el món actual. Tenen, si més no, un caire adolescent: com si haguessin arribat a la maduresa intel·lectual però encara estiguessin atrapats en aquesta etapa tant infantil. Atrapats, a vegades, en una altra època.
Aquest concepte de poeta – d’artista – va sorgir al segle XIX al Romanticisme, i encara perdura la idea de l’art pour l’art, que defensa una poesia només per l’amor a aquesta mateixa. Una poesia al servei de l’artista, de la seva ànima.
Al poeta li agrada tancar-se, escriure quan està il·luminat, mentre il·lumina – idealitza –alguna cosa agradable del seu entorn. L’esperit del poeta estima, pateix, plora, riu i somia mentre escriu, i la seva voluntat és causar les mateixes sensacions al lector.
Després d’un cert temps, em vaig aixecar de la cadira mentre rumiava, ja n’havia tingut prou. La vaig recordar a ella, i això va ser tot perquè pogués somriure un altre cop. Llavors va ser quan em vaig adonar que Bécquer tenia raó quan diu als seus versos que ‘’poesía eres tú’’.
